Encara que no ens n’adonem, trossets de pols i roca interplanetària toquen la Terra constantment. La majoria d'aquests fragments són inofensius i es cremen a l'atmosfera del nostre planeta. De tant en tant, alguns objectes més grans arriben a la superfície, causant danys locals o, en casos extrems, devastacions massives. Amb la tecnologia i el coneixement adequats de les òrbites dels asteroides, però, els científics poden preveure i prevenir un impacte desviant un asteroide només una mica, el suficient per evitar una col·lisió. La prova de redirecció d'asteroides binaris de la NASA, o DART (Double Asteroid Redirection Test), és la primera missió per a provar la tecnologia de desviació d’un asteroide. DART utilitzarà un sistema de guia autònom per a apuntar-se a sí mateix en direcció a Dimorphos, un petit satèl·lit natural de l’asteroide Didymos. Està previst que DART impacti a més de 21.000 km/h, modificant la trajectòria del satèl·lit i, de retruc, l’òrbita de l’asteroide principal. Aleshores, els telescopis de la Terra mesuraran la quantitat de desviació de l'asteroide observant els canvis en la seva l'òrbita així com la de la seva lluna.
L'impacte de DART a Dimorphos està confirmat pel 26 de setembre a les 23:14 UTC, 1:14 h del 27 de setembre, hora local a Catalunya. Podeu seguir el compte enrere en el següent enllaç.
Per què és important la defensa planetària?
El 15 de febrer de 2013, un asteroide no detectat va entrar a l'atmosfera de la Terra i va esclatar sobre Chelyabinsk, Rússia, provocant un esclat i una ona de xoc que va impactar sis ciutats de la regió. L'explosió va ferir més de 1.600 persones i va causar danys estimats en 30 milions de dòlars. Va ser un recordatori contundent que els objectes potencialment perillosos poden entrar a l'atmosfera terrestre en qualsevol moment, i que fins i tot els relativament petits poden ser preocupants. L'objecte de Chelyabinsk tenia una mida d'uns 18 metres. Els astrònoms estimen que hi ha aproximadament 25.000 asteroides propers a la Terra de mida propera als 140 metres o més, prou grans com per causar una devastació regional si arribessin a la Terra. Això posa en evidència la necessitat de descobrir i monitoritzar objectes propers a la Terra, així com de realitzar proves en el món real de possibles desviacions d'asteroides. Els asteroides, com la Terra i els altres planetes, orbiten al voltant del Sol, però només es tornen perillosos si les seves òrbites i l'òrbita de la Terra es tallen al mateix punt i moment. La clau per prevenir un impacte és la capacitat de predir aquestes arribades mútues amb molta antelació, i després alterar la trajectòria de l'asteroide, encara que sigui lleugerament, per fer que l'asteroide arribi aviat o tard, sense una col·lisió amb la Terra. DART mostrarà una tècnica de desviació d'asteroides anomenada impacte cinètic, en què una nau espacial xoca deliberadament amb un asteroide a gran velocitat per canviar lleugerament el moviment de l'objecte. La nau espacial DART xocarà amb la lluna d'asteroide, Dimorphos, intentant canviar l'òrbita al voltant del seu company més gran, Didymos. Tot i que en principi sembli senzill, l'execució d'aquesta tècnica requereix molta experiència en enginyeria i planificació avançada, incloent un model i simulació extensos de l'impacte cinètic abans del llançament, així com observacions precises amb telescopi terrestre del sistema d'asteroides abans i després de l’impacte.
Aquí és on l’investigador col·laborador de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB), Toni Santana-Ros, aporta la seva contribució a la missió, participant en el grup d’observacions des de la Terra per a caracteritzar el sistema binari de Didymos i Dimorphos i poder tenir el màxim coneixement possible del sistema abans de l'impacte. “Com millor coneguem les característiques del parell d’asteroides abans de la col·lisió, millor podrem valorar quins canvis ha produït l'impacte cinètic de DART. També intentarem observar el plomall generat per l'impacte de DART”, ens explica l’astrònom.
