Recentment hem aconseguit sentir com l’espai i el temps vibren. Dos forats negres, en vertiginosa dansa fins a fusionar-se en un de sol, van trasbalsar l’estructura de l’espai i el temps al seu voltant amb una violència gairebé inimaginable, emetent una estranya música des d’una foscor llunyana. La detecció de les ones gravitatòries —la manera més comuna de referir-nos a aquesta troballa— culmina la revolució començada fa un segle en les nostres idees sobre la gravetat, l’espai i el temps, i l’estructura de l’Univers. Però també obre per a la humanitat una nova manera de concebre el cosmos. Igual que el pas del cinema mut al sonor va destapar formes d’expressió abans impossibles, la riquesa de qualitats amb què ara se’ns manifestarà l’Univers canviarà la nostra manera d’imaginar-lo.

Stephen Hawking ha estat un dels científics més brillants dels últims cinquanta anys, i un dels éssers humans més excepcionals que ha vist el nostre planeta. Fa quaranta anys ens va plantejar un enigma que encara ens té perplexos: ¿és possible l'oblit absolut en el nostre univers?